PRESENTACIÓ

Presentació i Activitat 1

Molts els lectors ja hem coneixeu, soc na Patricia Borràs i estic cursant segon  Grau d’Educació Infantil. Com ja he dit en altres ocasions, als 33 anys  estic fent realitat el meu somni de ser mestra. 

Avui hem començat el segon semestre de segon curs amb una assignatura que es diu Desenvolupament i Educació Socioemocial en la Primera Infància. Com he dit a classe, i parlant d'emocions, he començat el semestre amb alegria degut als resultats obtinguts i als reptes aconseguit i amb curiositat davant les noves assignatures, nous projectes etc...

Crec que aquesta assignatura m’agradarà molt, ja que penso que el saber expressar les emocions que una persona sent no és gaire fàcil i, a la vegada  és molt important, especialment en la primera infància on els nens comencen a construir la seva identitat i el seu autoconcepte.

Personalment, penso que l’amor és l’eix fonamental de la vida i base de moltes emocions, sense l’amor no hi hauria món. I pel que fa a l’escola, crec que l’amor ha de formar part del dia a dia, no només cap als infants sinó també cap a la professió, cap a la vida...  ja que un mestre que estima l’educació, l’ensenyança, els seus alumnes etc... no serà un bon mestre. 

Al final del semestre passat, quan estudiava Psicologia de l’educació vaig tenir l’oportunitat de veure algunes conferències a Youtube de na Silvia Palou i d’en Carles Perellada, (de fet vaig penjar en aquest bloc la conferència d’en Carles, factors interpersonals que intervenen en el procés d'ensenyament-aprenentatge  ) i quan vaig sentir que en aquesta assignatura parlaríem d’ells hem va agradar encara més, ja que encara que no els he llegit, les seves conferències hem varen  semblar molt interesants. 

 

Finalment dir, que el que m’agradaria aprendre a aquesta assignatura d’Educació Emocional és com ajudar als infants a parlar de les seves emocions, com treballar-les a classe, com ajudar a famílies que poden tenir algun problema emocional que és reflecteix en el comportament dels seus fills etc...

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Alegria: perquè sempre que sento alegria em sento bé, sempre m’implica coses bones.	Desànim: perquè em fa sentir malament i em trobo sense ganes de fer coses.	Sorpresa: perquè em puc sorprendre tant per una cosa agradable com desagradable.
Alegria i curiositat

He posat al quadre de les emocions positives, les emociones que sento en aquest moment d’inici de semestre ja que, com he dit al principi, estic fent realitat el meu somni de ser mestra i el veure que estic superant les expectatives que tenia sobre mi mateixa hem motiva molt per continuar. 

La curiositat podria ser una emoció ambigua però penso que el fet de sentir alegria fa que la curiositat també sigui positiva.

Penso que aquest serà un gran semestre ;)

foto:

http://www.flickr.com/photos/gemmabou/4711039557

QUIET

Lectura de “QUIET”

La lectura d’aquest llibre m’ha impactat molt, no només per les barreres que sorgeixen en el dia a dia de les persones amb discapacitat, sino per la perspectiva d’uns pares, de com afronten  la malaltia del seu fill i de com lluiten  per donar-li la major qualitat de vida que han pogut. 

El llibre ens relata la història real d’una família que té dos fills, un d’ells, el més petit, sofreix una discapacitat del 85%. Molts vàrem ser els ingressos a l’hospital del petit fins que li van diagnosticar una greu encefalopatia, que afecta al seu desenvolupament, tant físic com intel·lectual, encara que és capaç de comunicar-se mitjançant llenguatge no verbal, com ara gestos o mirades. 

L’obra està plena de sentiment, ja que és el pare qui la conta en primera persona. En Miquel Serra ens relata les experiències més significatives per ell i la seva família, i com li a costat acceptar la malaltia del seu fill. Com per exemple, quan eren de càmping amb el seu nebot i es va donar compte que el seu fill no podria ballar mai, ni córrer i moltes altres coses. Ell ho sabia, era conscient, però acceptar aquesta realitat no és una tasca fàcil.

Un dels sentiments que m´ha provocat aquest llibre, entre altres, és empatia. M’ha fet posar-me en la seva pell perquè jo tinc 33 anys i algun dia m’agradaria ser mare. Aquest llibre m’ha fet reflexionar com enfrontaria jo aquesta situació, com hem sentiria, com atendria al meu fill, si seria una bona mare etc... i la meva conclusió ha estat que aquesta és una situació que fins que no et succeeix, no saps realment com ho viuries. 

El llibre també m’ha fet pensar en el tipus de societat en el que vivim. Encara trobem grans barreres a les que les persones amb discapacitats es troben en el seu dia a dia, i crec que som una mica egoistes, o al menys jo, que no solia pensar molt en aquestes coses, tal vegada perquè no tinc persones en el meu entorn que pateixen alguna malaltia i com diu el refrany “ojos que no ven, corazón que no siente” però amb aquesta lectura i l’assignatura de Educació Inclusiva veig una mica més la realitat i penso que en aquest aspecte estic madurant com a persona.

Amb la meva sinceritat, el que vull dir, no és que fes una mirada cap a una altre costat, sinó que la meva experiència en la vida a estat molt poca en quant a la inclusió o a tractar amb persones amb barreres en la participació i en l’aprenentatge però estic segura que quan es doni el moment estaré preparada per enfrontar la situació, ja que a pesar de que a tot el grau només tenim una assignatura sobre inclusió, tractaré de formar-me fora de la Universitat. 

Tornant al llibre, m’agradaria mencionar que em pareix genial com la família tracta de donar-li una vida el més normal possible, viatjant com feien abans, fent totes les coses amb ell etc... encara que trobis gent, com en el cas de la mestressa del restaurant, que no accepti la diversitat. 

Finalment dir que l’educació juga un paper fonamental per a superar aquestes barreres. La inclusió no només és bona per als infants amb necessitat educatives especials sino per a tots els infants, ja que si tots creixen junts i veuen les diferències com algo normal, quan siguin adults també ho faran. 

FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE.

FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE. 

Ja ens estem apropant al final del semestre. Els continguts de l’assignatura van encaixant en la meva ment com si de peces d’un puzle es tractessin. Mai millor dit, vaig assimilant   tot allò que veiem a classe i gràcies, en part, als treballs que hem realitzat al llarg del curs. Tot i que ha estat molt dur i que hem passat moltes hores fent feina, crec que hem servirà  per a enfrontar l’examen final amb seguretat ja que a la vegada que hem estudiant la teoria, hem tingut l’ocasió de posar-la en pràctica.  

A l’inici del curs, vàrem deixar un espai en blanc per construir la nostra pròpia definició d’aprenentatge, així que, després de parlar de els factors interpersonals que participen en el procés d’ensenyament-aprenentatge, tractaré de exposar la meva definició de aprenentatge. 

En primer lloc, parlarem a classe de la interacció mestre-alumne, de les expectatives del mestre i del context escolar.

Tots els mestres volen que els seus alumnes vulguin aprendre, però no és una tasca fàcil. Al llarg del grau hem preparat diverses unitats didàctiques, petits projectes i activitats amb l’objectiu de que els alumnes aprenguin tant continguts conceptuals, com procedimentals i actitudinals, però tot això ha de tenir una coherència i una preparació per part del mestre, per tant unes estratègies que donaran sentit a l’aprenentatge.

Algunes d’aquestes estratègies són aplicables des del inici de l’activitat com per exemple, despertar la curiositat dels infants presentant la informació nova d’una manera atractiva, novedosa inclús sorprenent; mostrar el valor de lo que es realitza o s’aprenen; activar o mantindré l’interès dels alumnes per lo que fan, mitjançant els coneixements previs, utilitzant un discurs cohesionat i al nivell de comprensió dels alumnes, utilitzant imatges i exemples etc. 

Durant el desenvolupament de les activitats, els bo que els alumnes vegin que el mestre els ajuda, els escolta, es preocupa per cada un d’ells, si un comet un error que el mestre li faci preguntes sobre la resposta que ha donat i el faci reflexionar etc.. 

Aquestes estratègies afavoreixen notablement   l’aprenentatge i la relació mestre-alumne, la qual ha de tenir una sèrie de característiques en quant als missatges, a les recompenses i als models, com per exemple, no crear dependència amb les recompenses, afavorir la motivació intrínseca i tenir en compte que els mestres són persones de referència per als alumnes i aprenen d’ells. 

Respecte a les expectatives del mestre, que és el que ell espera dels seus alumnes, fré referència a la teoria de Jussim que fa una recopilació de totes les investigacions i aporta la seva. 

L’autor diu que el procés de d’expectatives sobre l’alumne passa per fases:

1. En primer lloc, passa per el rendiment futur dels infants i es basa en les informacions obtingudes anteriorment i en l’establiment del primer contacte.
2. La segona fase de les relacions que creen en funció de les expectatives sobre el rendiment, lo que fa que sovint actuen de diferent manera entre els alumnes.
3. La tercera fase està relacionada amb la reacció dels nens davant els tractes que reben i te repercussió en la seva atenció, motivació i cooperació dins l’aula. Serà diferent segons el tracte rebut.

Com a petita reflexió dir que, al final els alumnes responen a les expectatives del mestre, si aquest te bones expectatives l’infant  respondrà positivament però si etiqueten els nens amb les típiques frases com “ es que és molt dolent” o “ és molt despitat”, el nen adoptarà aquest rol. 

En quant a la personalitat, el rol, i l’eficàcia  del mestre està demostrat que influeix molt el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Desprès d’haver estudiat totes aquestes característiques crec que el millor mestre seria com un poquet de cada cosa, es a dir, un mestre que treballi les emocions però que també tingui recursos didàctics suficients per treballar tots els estils cognitius dels seus alumnes; que adopti un rol democràtic valorant els fets  i no la personalitat, afavorint un clima a l’aula de participació, cooperació, d’escolta cap a tots els infants, que consensuï les normes amb ells i també que sigui un mestre eficaç, el que implica que s’avaluï constantment, que es deixi avaluar pels altres, que conegui diferents metodologies i també que tingui una formació continua.

Però a l’aula no només s’estableixen interaccions mestre-alumne, sino que les relacions alumne-alumne juguen un paper fonamental en el procés de socialització dels més petits.

D’aquesta manera, segons  investigacions realitzades en escoles, aquesta interacció pot incidir en:

·         El procés de socialització: les competències socials s’adquireixen de les relacions amb els iguals. Aquest aspecte es pot treballar mitjançant jocs d’intercanvi de rols.

·         La adquisició de competències socials: la interacció constructiva afavoreix l’adquisició d’habilitats socials els nens amb nens aprenen uns dels altres incrementant l’ajuda entre ells.

·         Control d’impulsos agressius: interactuant entre ells, aprenen a controlar els impulsos agressius  perquè s’estableixen mecanisme reguladors per controlar aquest tipus comportament.

·         La relativització dels diferents punts de vista: està relacionat amb la capacitat de presentar adequadament la informació, la solució constructiva dels conflictes, la cooperació el judici moral etc...

·         L’increment de les aspiracions i el rendiment acadèmic: els amics tenen influència en l’aprenentatge, solen tenir els mateixos interessos. 

Per últim, no podem oblidar el paper de les famílies. La percepció que els pares tenen de l’escola i del mestre, les relacions que s’estableixen entre ells, els hàbits o costums que tenen a casa, la importància que els pares donen a l’educació dels seus infants etc... també són un factor interpersonal implicat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Com diu en Brofrenbrenner, quan més i de bona qualitat siguin les interaccions dins del microsistema de l’infant i amb els seus meso-sistemes, més bones seran les oportunitats d’aprendre. 

Ara si que m’agradaria finalitzar  l’entrada amb  la definició de aprenentatge. Per tot el que he estudiat, no només a la assignatura de Psicologia de l’Educació sino a tot en que he treballat durant aquest grau, ara entenc com aprenentatge tot allò que ens facilita l’entorn i que nosaltres agafem, analitzem i guardem dins de la nostra ment, que quan ens fa falta ho recuperem o que inclús arriben a mecanitzar, (per exemple conduir) però que ha quedat emmagatzemant dins de nosaltres i que ens fa actuar de la manera en que ho fem. En altres paraules, crec que tot el que reben de l’entorn pot convertir-se en aprenentatge i estàs disposat a que així sigui. 

Abans pensava que moltes de les actituds eren innates, que quan naixíem els nostres gens ja tenien la informació de com ets, o de com et desenvoluparàs tant a nivell físic com intel·lectual, però m’he donat compte que moltes coses que considerava innates són apreses, per tant el meu concepte d’aprenentatge ja no aborda  només continguts conceptuals sino que implica molt més.

En quant a la família, m'agradaria fer una breu menció a la pedagogia sistèmica, que parla de que tots formen part d'unes xarxes o sistèmes i el primer al que pertanyem és la familia. Com a mestres, si teneim un infant amb una conducta diferent, podríem mirar cap a on miren els pares per compreder, tal vegada, cap a un mira l'infant. Aquí us deixo una conferència que parla molt bé de la pedagogia sistèmica.