ACTIVITAT 7

"UN LUGAR PARA QUEDARSE"

La pel·lícula tracta d’una parella jove  que van a ser pares i es replantegen formar a la seva família en un altre lloc ja que els sogres, que vivien a prop i els podien ajudar amb el seu fill, decideixen fer un viatge a Bèlgica on viuran al menys dos anys.  

Per tal de trobar el seu lloc al món la parella fa una sèrie de viatges on visiten els seus amics, que ja tenen família, per tal de veure si els agradaria crear la seva pròpia família en aquest lloc.

Primer viatgen a Phoenix per tal de veure a la germana d’ella i allí parlen de la seva casa familiar, la dels seus pares, volen vendre-la ja que els seus progenitors han mort. Ella es posa molt trista ja que no ha tornat ha aquesta casa fa molts anys i pensen en vendre-la. 

Desprès de visitar a la germana van a Arizona a veure un matrimoni amics de la parella.  La dóna sembla que està mig boja, no li donen molta importància al matrimoni i diuen que s’han casat pel segur metge, a més no tracten molt bé als fills ja que es fiquen en ells, del seu fill diuen que té les orelles molt grans i de la seva filla que sembla lesbiana, tot això amb risses i amb una mica de burla.

En Bart i la seva parella decideixen que aquest no és el lloc i van a visitar a una cosina d’en Bart (que en realitat no és).

Aquest matrimoni també té fills, sembla un matrimoni molt “hippies” , pensen que tots han de dormir junts, no tenen “carrito” per als fills, no mengen carn ni sucre etc... aquest tampoc és el tipus de família amb els quals es senten identificats, per tant i desprès de discutir amb el matrimoni, la parella torna a emprendre un altre viatge, esta vegada cap a Montreal.

En aquesta ciutat es troben amb uns amics que ja han format una gran família, tenen quatre fills i semblen adoptats. A ella li agrada molt aquest tipus de família ja que és nombrosa, tenen fills de diferents edats i pareixen viure feliços. 

Tot i que semblava una família feliç, pareix que no ho era tant. Parlen de que han esperat fins als 30 anys per tenir fills i ara els costa molt. També animen als seus amics a casar-se però en Bart diu que li ho demana cada dia a la seva al·lota però que aquesta no vol, pensen que el més important és l’amor, la unió i l’interior de les persones i no tant si estan casat o no. 

Bart rep la cridada del seu germà, li conta que la seva dóna l’abandonat  a ell i a l seva filla, així que van a Miami per tal de visitar el germà.

Aquesta situació els fa reflexionar al voltant de que passaria si entre ells succeeix alguna cosa, de com uns pares no poden tenir fills i com uns altre abandonen els que tenen. Bart i la seva novia, parlen del matrimoni, ella li diu que no vol casar-se però qu mai el deixarà. Aquesta és una escena molt polida de la parella mirant el cel i fent-se promeses d’amor ( a mi, que soc una romàntica és una de les escenes que més m’ha agradat, tot i que la parella està una mica estereotipada, jo penso que l’amor hauria de ser així).

 foto: https://www.flickr.com/photos/antimidia/11737370823/

Finalment desprès de totes aquestes visites a famílies, decideixen tornar   a casa dels pares d’ella on fa anys, crec que des de la mort dels pares no havia tornat. Ella tenia por d’anar pels sentiments i records que li provoca però en arribar es dóna conter de que és allí on ella vol construir la seva família.

Bé, després d’aquest breu resum de la pel·lícula m’ha agradaria fer una petita reflexió en quant a les tipologies de famílies que apareixen. En primer lloc la parella protagonista, que a mi m’agraden molt, dir que és un poc idíl·lica, ell sempre està pendent d’ella, l’anima quan ella es veu grossa i es sent malament per l’embaràs, li dóna suport en totes les decisions encara que semblen una parella una mica insegura ja que pel fet de que la sogra (mare d’ell) se’n va de viatge han de canviar tots els seus plans i trobar un lloc on assentar la seva pròpia família. La casa dels seus pares era el lloc de referència i al perdre-ho tenen que començar de zero. 

La parella comença el seu viatge buscant un estil de família que ells volen, però la paternitat és una cosa que no s’aprèn abans de ser pares sinó desprès, igual que a ballar s’aprèn ballant, a ser pares no s’aprèn dels altres sinó sent-ho tu mateix. 

En quant a les famílies que la parella ha visitat també pareixen una mica exagerades tot i que reflecteixen els diferents estils educatius que ens podem trobar avui en dia a qualsevol família.    

El que està clar és que l’educació que rebin els nins a casa, amb la família és això que reflectiran a l’escola, els rols, les actituds, els valors que tramet la família són aquells que influiran amb més pes en la sociabilització dels fills.

En relació al lloc on crear una família, si que en certa manera és important ja que com diu la teoria sistèmica, quantes més connexions faci el infant  millor serà el seu desenvolupament. Però el que jo considero més important és l’amor o estima amb la qual es crea la família.

 

En quant al meu lloc per quedar-me crec que aquesta pregunta se la van plantejar els meus pares i van arribar a Eivissa, jo crec que el meu lloc és aquest per crea la meva pròpia família, això si, m’agradaria que fos al camp. A més per a mi també és important el fet de tenir als pares i germans aprop.

foto: http://www.ibizaprestige.com/images/properties/464/Inmobiliaria-Ibiza-size1_amandiernouvmaison.jpg

ACTIVITAT 6

LA FAMÍLIA

¿QUÈ ÉS UNA FAMILIA?

Comencem nou tema a les classes d’educació emocional. Ara toca reflexionar al voltant del que considerem que és una família. 

Per a mi, una família és la institució socialitzadora més important i està composta per un grup de persones que comparteixen un espai, creen uns fort vincles i tenen sentiment de pertinença. Cada persona que forma la família té un rol o unes funcions que cobreixen les necessitats bàsiques (de recolzament, d’afecte, necessitats fisiològiques, econòmiques etc.) i que ajuden a construir la pròpia identitat. 

Tradicionalment s’entenia com família al pare, la mare i els fills, però avui en dia sabem que no és així. En la societat en la que vivim troben molts tipus de família, des de la tradicional, a la adoptiva, la separada, la reconstruïda, famílies mono parentals, homosexuals etc... tots aquests tipus de família han sorgit amb el pas dels anys i l’acceptació per part de la societat de tots els canvis que s’han anat produint, per exemple el matrimoni homosexual o el divorci (a espanya a l’any 1932 ja existia el divorci,  però Franco va abolir aquesta llei i no va ser fins a 1981 quan es va a tornar a legislar).

Personalment, he tingut tota la vida una família nuclear, mare i pare i  els meus  dos germans i jo que soc la petita, fins fa quatre anys que els meus pares es varen separar i la meva experiència amb aquesta separació va ser, i de vegades encara ho és molt dura. Penso com a futura mestra pot ser en trobaré amb infants els quals els seus pares s’estan separant i si per mi, amb 29 anys va ser dur, no puc imaginar com serà per un infant, però se que he de estar preparada per poder ajudar-los a superar aquest dur moment i en aquest punt crec que serà molt importar tot el que estic aprenent sobre les emocions i tot el que hem queda per aprendre. 

Tornant al tema de la família, com hem a altres assignatures, sabem que la seva funció bàsica, és la satisfacció de les necessitat fonamentals de l’infant, que és una font d’informació i transmissora de valors, permeten interpretar la realitat física i social i assimilar les creences bàsiques de la seva cultura. 

Però, tots els estils o criteris educatius són vàlids? És la autoritat per part dels pares una eina de control sobre els fills? O, deixar fer els infants tot el que volen sense cap tipus de límit? La gran dificultat de les pares a l’hora d’edu està al voltant d’aquestes qüestions. Es a dir, com establir uns límits sense arribar a ser autoritari. Per tant el estil democràtic penso que és el més adequat ja que fa servir la disciplina inductiva, que és la disciplina que és basa en l’afecte i les exigències necessàries segons l’edat, i tenint actuacions com mostres afectives, evitar el càstig, dirigir i controlar al nen sent conscient dels sentiments i les capacitats, raonament de les mesures disciplinaries, consensuació  de les normes, escoltar la postura dels nens etc. I les conseqüències en els fills de pares democràtics, són alt control i autoestima, confiança i iniciativa, nens interactius i hàbils en relacions etc. 

Aquesta setmana a classe ens han facilitat un document d’en Félix López Sánchez” Desarrollo personal-social en el ámbito familiar que m’ha paregut molt interesant i que parla des de els drets i les necessitats dels infants, de com han de ser les figures d’afecció, tan importants per als petits. Pel que fa a l’afecció, l’autor ens diu que  el fet de tenir varies figures d’afecció es bo per moltes raons, entre elles el fet de poder dedicar-se a un fill entre dos persones és millor per a salut física i mental tant dels pares com dels fills, per a l’autonomia dels nens en relació a la família i per al bo curs de la vida laboral i social dels pares o figures d’afecció.

També parla de la funció dels pares com a incondicionals dels seus fills i fonamentals en el desenvolupament de la seva autoestima. Els pares, segons en Fèlix López, han d’aprendre a mirar i escoltar els seus fills com una forma de percebre e interpretar les seves demandes. Així mateix els pares han de ser accessibles als seus fills i acceptar-los amb realisme, demostrar estima, reconèixer els esforços dels petits etc..

En aquest vídeo podem veure els diferents estils educatius i tipus de pares. Crec que és molt interesant ja que tots ens hem preguntat si som o serem uns bons pares. En quant a la tasca docent  penso que és important també ja que segons el estil educatiu dels pares dels nostres alumnes, veurem uns comportaments o uns altres a l’aula.

Amb la lectura de “Retrato de dos modelos de família” de Giorjo Nardone i Mauro Bolmida que posen sobre paper dos dels models familiars que més es donen en l’actualitat i les seves conseqüències. El model híper-protector és aquell en el que els pares es posen en el lloc dels seus fills, per compensar la seva fragilitat, i en conseqüència amb el temps creen persones que no saben resoldre els problemes autònomament  i que només saben rebre, per una altra banda el democràtic-permisiu, on pares i fills són amics i en conseqüència desapareix l’autoritat i per tant les normes i els límits donant lloc a infants que manen a ca seva. 

En definitiva penso que ser pare avui en dia no és una tasca gens fàcil. Però ser docent tampoc ja que com hem pogut llegir en la lectura anterior moltes vegades els pares culpen de l’educació o fan responsables als mestres d’ella oblidant-se que són els seus fills i que són ells els que els han d’educar, nosaltres com a futures mestres els acompanyarem i compartirem aquesta tasca amb ells.