FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE.

FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE. 

Ja ens estem apropant al final del semestre. Els continguts de l’assignatura van encaixant en la meva ment com si de peces d’un puzle es tractessin. Mai millor dit, vaig assimilant   tot allò que veiem a classe i gràcies, en part, als treballs que hem realitzat al llarg del curs. Tot i que ha estat molt dur i que hem passat moltes hores fent feina, crec que hem servirà  per a enfrontar l’examen final amb seguretat ja que a la vegada que hem estudiant la teoria, hem tingut l’ocasió de posar-la en pràctica.  

A l’inici del curs, vàrem deixar un espai en blanc per construir la nostra pròpia definició d’aprenentatge, així que, després de parlar de els factors interpersonals que participen en el procés d’ensenyament-aprenentatge, tractaré de exposar la meva definició de aprenentatge. 

En primer lloc, parlarem a classe de la interacció mestre-alumne, de les expectatives del mestre i del context escolar.

Tots els mestres volen que els seus alumnes vulguin aprendre, però no és una tasca fàcil. Al llarg del grau hem preparat diverses unitats didàctiques, petits projectes i activitats amb l’objectiu de que els alumnes aprenguin tant continguts conceptuals, com procedimentals i actitudinals, però tot això ha de tenir una coherència i una preparació per part del mestre, per tant unes estratègies que donaran sentit a l’aprenentatge.

Algunes d’aquestes estratègies són aplicables des del inici de l’activitat com per exemple, despertar la curiositat dels infants presentant la informació nova d’una manera atractiva, novedosa inclús sorprenent; mostrar el valor de lo que es realitza o s’aprenen; activar o mantindré l’interès dels alumnes per lo que fan, mitjançant els coneixements previs, utilitzant un discurs cohesionat i al nivell de comprensió dels alumnes, utilitzant imatges i exemples etc. 

Durant el desenvolupament de les activitats, els bo que els alumnes vegin que el mestre els ajuda, els escolta, es preocupa per cada un d’ells, si un comet un error que el mestre li faci preguntes sobre la resposta que ha donat i el faci reflexionar etc.. 

Aquestes estratègies afavoreixen notablement   l’aprenentatge i la relació mestre-alumne, la qual ha de tenir una sèrie de característiques en quant als missatges, a les recompenses i als models, com per exemple, no crear dependència amb les recompenses, afavorir la motivació intrínseca i tenir en compte que els mestres són persones de referència per als alumnes i aprenen d’ells. 

Respecte a les expectatives del mestre, que és el que ell espera dels seus alumnes, fré referència a la teoria de Jussim que fa una recopilació de totes les investigacions i aporta la seva. 

L’autor diu que el procés de d’expectatives sobre l’alumne passa per fases:

1. En primer lloc, passa per el rendiment futur dels infants i es basa en les informacions obtingudes anteriorment i en l’establiment del primer contacte.
2. La segona fase de les relacions que creen en funció de les expectatives sobre el rendiment, lo que fa que sovint actuen de diferent manera entre els alumnes.
3. La tercera fase està relacionada amb la reacció dels nens davant els tractes que reben i te repercussió en la seva atenció, motivació i cooperació dins l’aula. Serà diferent segons el tracte rebut.

Com a petita reflexió dir que, al final els alumnes responen a les expectatives del mestre, si aquest te bones expectatives l’infant  respondrà positivament però si etiqueten els nens amb les típiques frases com “ es que és molt dolent” o “ és molt despitat”, el nen adoptarà aquest rol. 

En quant a la personalitat, el rol, i l’eficàcia  del mestre està demostrat que influeix molt el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Desprès d’haver estudiat totes aquestes característiques crec que el millor mestre seria com un poquet de cada cosa, es a dir, un mestre que treballi les emocions però que també tingui recursos didàctics suficients per treballar tots els estils cognitius dels seus alumnes; que adopti un rol democràtic valorant els fets  i no la personalitat, afavorint un clima a l’aula de participació, cooperació, d’escolta cap a tots els infants, que consensuï les normes amb ells i també que sigui un mestre eficaç, el que implica que s’avaluï constantment, que es deixi avaluar pels altres, que conegui diferents metodologies i també que tingui una formació continua.

Però a l’aula no només s’estableixen interaccions mestre-alumne, sino que les relacions alumne-alumne juguen un paper fonamental en el procés de socialització dels més petits.

D’aquesta manera, segons  investigacions realitzades en escoles, aquesta interacció pot incidir en:

·         El procés de socialització: les competències socials s’adquireixen de les relacions amb els iguals. Aquest aspecte es pot treballar mitjançant jocs d’intercanvi de rols.

·         La adquisició de competències socials: la interacció constructiva afavoreix l’adquisició d’habilitats socials els nens amb nens aprenen uns dels altres incrementant l’ajuda entre ells.

·         Control d’impulsos agressius: interactuant entre ells, aprenen a controlar els impulsos agressius  perquè s’estableixen mecanisme reguladors per controlar aquest tipus comportament.

·         La relativització dels diferents punts de vista: està relacionat amb la capacitat de presentar adequadament la informació, la solució constructiva dels conflictes, la cooperació el judici moral etc...

·         L’increment de les aspiracions i el rendiment acadèmic: els amics tenen influència en l’aprenentatge, solen tenir els mateixos interessos. 

Per últim, no podem oblidar el paper de les famílies. La percepció que els pares tenen de l’escola i del mestre, les relacions que s’estableixen entre ells, els hàbits o costums que tenen a casa, la importància que els pares donen a l’educació dels seus infants etc... també són un factor interpersonal implicat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Com diu en Brofrenbrenner, quan més i de bona qualitat siguin les interaccions dins del microsistema de l’infant i amb els seus meso-sistemes, més bones seran les oportunitats d’aprendre. 

Ara si que m’agradaria finalitzar  l’entrada amb  la definició de aprenentatge. Per tot el que he estudiat, no només a la assignatura de Psicologia de l’Educació sino a tot en que he treballat durant aquest grau, ara entenc com aprenentatge tot allò que ens facilita l’entorn i que nosaltres agafem, analitzem i guardem dins de la nostra ment, que quan ens fa falta ho recuperem o que inclús arriben a mecanitzar, (per exemple conduir) però que ha quedat emmagatzemant dins de nosaltres i que ens fa actuar de la manera en que ho fem. En altres paraules, crec que tot el que reben de l’entorn pot convertir-se en aprenentatge i estàs disposat a que així sigui. 

Abans pensava que moltes de les actituds eren innates, que quan naixíem els nostres gens ja tenien la informació de com ets, o de com et desenvoluparàs tant a nivell físic com intel·lectual, però m’he donat compte que moltes coses que considerava innates són apreses, per tant el meu concepte d’aprenentatge ja no aborda  només continguts conceptuals sino que implica molt més.

En quant a la família, m'agradaria fer una breu menció a la pedagogia sistèmica, que parla de que tots formen part d'unes xarxes o sistèmes i el primer al que pertanyem és la familia. Com a mestres, si teneim un infant amb una conducta diferent, podríem mirar cap a on miren els pares per compreder, tal vegada, cap a un mira l'infant. Aquí us deixo una conferència que parla molt bé de la pedagogia sistèmica.