“Una
mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el
nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que
aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar
aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués
adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període
d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven
programades.”
En haver llegit aquest comencen a
fer-se preguntes en el meu interior. Si
jo fos la mestra... què diria? Per què
la mare em diu això? Qui estructura el procés d’adaptació? Etc...
A continuació tractaré d’analitzar i reflexionar al voltat d’aquestes qüestions. Encara
no soc mestra però com hem sentiria si em passes alguna cosa així?
En primer lloc, aquí torben dos
postures contraposades, la mare per una banda, que li diu a la docent que el
seu fill ja està adaptat i pot finalitzar el procés d’adaptació i la mestra, per un altra
banda, que tot i que pot ser que l’infant ja estigui adaptat aquest procés està
programat i no es sentiria còmoda si l’acaba abans d’hora.
Jo penso que el període d’adaptació
és molt important per al traspàs de vincles, de la família a l’escola, a la
mestra i als nous companys. Per tant la meva conversa amb aquesta mare
començaria centrant el tema en per
aquest punt, ressaltant la importància d’aquest procés per al seu fill inclús
per a ella.
Seguidament li explicaria que el fet
de que l’infant no plori no és suficient per considerar que ja està adaptat,
sinó que aquest procés és molt més ampli i que hi ha altres indicadors i la
importància que té per al seu fill i també per als altres infants, basant-me en
la pedagogia sistèmica i com el grup ha de tendir a l’equilibri de tots els
membres.
Així mateix, tractaria de posar-me en
el lloc d’aquesta mare i mai per sobre d’ella, jo estic formada en educació
però ho sé tot. Intentaria esbrinar els motius pels quals la mare té pressa per
finalitzar l’adaptació i en el cas de que hagi de treballar tractaria d’arribar
a un acord, es a dir, ho consultaria amb l’equip directiu i si ells estiguessin
d’acord podríem provar-ho.
Història de l’educació infantil: models d’educació
infantil.
Avui hem començat la classe
omplint aquesta graella, treballant en petits grupshavíem de comentar entre nosaltres com hauria
de ser l’escola dels nostres dies per donar resposta a les necessitats
emocionals dels infants, tenint el compte: la filosofia que la
sustenta/origina, els objectius i els models i motivacions.
Aquestes són les respostes que
varen sortir a classe:
Guarderia/asilo
Escola infantil
Casa del nen/a
Origen
Assistencial
Continguts flexibles
Ensenyament
Inclusió
Socialització/relacions
Necessitats emocionals
Objecte
Compensar
Autonomia
Ensenyar
Motivar
Desenvolupament
ple
Vincles
Interpretar
les
emocions
i regular-les
Motivar i
desenvolupament ple
Models i motivacions
Preparar
Constructivisme
Desenvolupament
Constructivisme
Desenvolupament
Inclusió
En general,
totes vàrem coincidir en la funció assistencial de la guarderia. en relació a
les escoles infantils a classe van sortit conceptes con continguts flexibles,
ensenyament, funció compensatòria i com a models i motivacions, es va parlar de
preparar per les etapes superiors, constructivisme i coincidint amb les cases
del nen, la inclusió la socialització, la interpretació de les emocions i la
seva regulació i ajudar al ple desenvolupament dels infants.
Això és un petit
resum, desprès de reflexionar en grup van sortir algunes idees més. Finalment
la graella va acabar d’aquesta manera:
Guarderia
Escola infantil
Casa del nen
Origen
Necessitats econòmiques: de industria, de família
Descobriment del valor educatiu
(psicopedagogia)
Preparar per a la vida
Centrada en les necessitats
dels infants (rutines, hàbits, desenvolupament cognitiu)
Objecte
Guardar
Tenir cura
Entretenir
Compensar
Optimitzar
Preparar
Model de l’adult
Protecció
Salut
Seguretat emocional
Jugar/gaudir
Explorar, conèixer
Models i motivacions
Aparcament, manca de temps,
sentiment de culpa
Model de l’adult de rendiment,
preocupació pel futur
Model del benestar, centrar en
el present
Personalment he
de dir que si bé és cert que l’origen de l’educació infantil si que va tenir un
caràcter assistencial, d’aparcament penso que sobretot per la incorporació de
la dóna al món laboral i amb conseqüència es veuen com un lloc on deixes els
infants per a k tinguin cura d’ells. Per sort, aquest concepte de assistencial
cada vegada va desapareixen més, tot i que m’he trobat amb gent que quan li he
dit que estic estudiant educació infantil,me diuen que això no és un grau, que per “tenir cura dels infants” no
cal estudiar 4 anys.
En quant al concepte
d’escoleta, aquest si que crec que encara està una mica arrelat, especialment
perquè la gent encara considera l’educació infantil com una etapa de preparació
per a la primària i així també amb les següents etapes.
Personalment
crec que tots el infants han de passar per les encara anomenades escoletes,
encara que les les mares no treballin ja que els infants aprenen molt,
especialment en allò que es refereix a la socialització i a la relació entre
iguals, a més de els hàbits i rutines o moments quotidians, tot d’una manera
lúdica i amb l’eina fonamental de l’educació infantil que és el joc.
Aquí uns deixo
una pel·lícula-reportatge meravellós sobre l’educació, des de com i perquè sorgeix
la educació pública fins al dia d’avui. No us la pregueu, és molt bona.
Tornant al tema
de l’escola i com bé diu na Silvia Palou al llibre El crecimiento personal
en la infància, a l’escola ha de ser un lloc on el nen participi activament en el seu procés de
desenvolupament, descobrint i aprenent de les seves errades, en un entorn ric
en propostes i propici per a la investigació, un entorn on totes les persones
tenen sentiment de pertinença.
Un lloc on la família ha d’implicar-se i ser un
companya de viatge en la confiança, i també han de sentir aquest sentiment de
pertinença i on la comunicació és la eina fonamental per tal d’aconseguir equilibri.
Així mateix, l’equip
educatiu ha de ser un model de creixement emocional per als nens, establint
vincles, relacions, ajudes i abordatge de conflictes amb totes les persones que
formen la comunitat educativa.
La figura del
mestre ha de ser un referent afectiu i de seguretat. Acull a l’infant, a la
seva família i a les seves cultures, assumeix la responsabilitat en el procés de
construcció de la personalitat del nen i s’implica i retroalimenta de les
sensacions, sentiments i emocions que genera la pròpia tasca educativa i el
propi procés de creixement emocional.
A més, una bona
escola i un bon mestre educa les emocions i això suposa seguretat i ajuda a
establir punts de referència clars als infants, estableix límits com a
representació d’una convivència co-construida, crea vincles i afavoreix l’expressió
de les emocions i acompanya en el desenvolupament de l’autonomia, té espai i
temps per a la reflexió, tant conjunta com individualment i demostra optimisme.
Per tant dins de
l’escola, s’ha de considerar el grup classe com una eina fonamental per
aprendre a viure en societat ja que s’estableixen les primeres relacions socials,
crea pautes de conducta encaminades a la convivència en la diversitat, permet
la lliure expressió dels nens i nenes i això contribueix a establir la
regulació de les emocions.
