ACTIVITAT 6

LA FAMÍLIA

¿QUÈ ÉS UNA FAMILIA?

Comencem nou tema a les classes d’educació emocional. Ara toca reflexionar al voltant del que considerem que és una família. 

Per a mi, una família és la institució socialitzadora més important i està composta per un grup de persones que comparteixen un espai, creen uns fort vincles i tenen sentiment de pertinença. Cada persona que forma la família té un rol o unes funcions que cobreixen les necessitats bàsiques (de recolzament, d’afecte, necessitats fisiològiques, econòmiques etc.) i que ajuden a construir la pròpia identitat. 

Tradicionalment s’entenia com família al pare, la mare i els fills, però avui en dia sabem que no és així. En la societat en la que vivim troben molts tipus de família, des de la tradicional, a la adoptiva, la separada, la reconstruïda, famílies mono parentals, homosexuals etc... tots aquests tipus de família han sorgit amb el pas dels anys i l’acceptació per part de la societat de tots els canvis que s’han anat produint, per exemple el matrimoni homosexual o el divorci (a espanya a l’any 1932 ja existia el divorci,  però Franco va abolir aquesta llei i no va ser fins a 1981 quan es va a tornar a legislar).

Personalment, he tingut tota la vida una família nuclear, mare i pare i  els meus  dos germans i jo que soc la petita, fins fa quatre anys que els meus pares es varen separar i la meva experiència amb aquesta separació va ser, i de vegades encara ho és molt dura. Penso com a futura mestra pot ser en trobaré amb infants els quals els seus pares s’estan separant i si per mi, amb 29 anys va ser dur, no puc imaginar com serà per un infant, però se que he de estar preparada per poder ajudar-los a superar aquest dur moment i en aquest punt crec que serà molt importar tot el que estic aprenent sobre les emocions i tot el que hem queda per aprendre. 

Tornant al tema de la família, com hem a altres assignatures, sabem que la seva funció bàsica, és la satisfacció de les necessitat fonamentals de l’infant, que és una font d’informació i transmissora de valors, permeten interpretar la realitat física i social i assimilar les creences bàsiques de la seva cultura. 

Però, tots els estils o criteris educatius són vàlids? És la autoritat per part dels pares una eina de control sobre els fills? O, deixar fer els infants tot el que volen sense cap tipus de límit? La gran dificultat de les pares a l’hora d’edu està al voltant d’aquestes qüestions. Es a dir, com establir uns límits sense arribar a ser autoritari. Per tant el estil democràtic penso que és el més adequat ja que fa servir la disciplina inductiva, que és la disciplina que és basa en l’afecte i les exigències necessàries segons l’edat, i tenint actuacions com mostres afectives, evitar el càstig, dirigir i controlar al nen sent conscient dels sentiments i les capacitats, raonament de les mesures disciplinaries, consensuació  de les normes, escoltar la postura dels nens etc. I les conseqüències en els fills de pares democràtics, són alt control i autoestima, confiança i iniciativa, nens interactius i hàbils en relacions etc. 

Aquesta setmana a classe ens han facilitat un document d’en Félix López Sánchez” Desarrollo personal-social en el ámbito familiar que m’ha paregut molt interesant i que parla des de els drets i les necessitats dels infants, de com han de ser les figures d’afecció, tan importants per als petits. Pel que fa a l’afecció, l’autor ens diu que  el fet de tenir varies figures d’afecció es bo per moltes raons, entre elles el fet de poder dedicar-se a un fill entre dos persones és millor per a salut física i mental tant dels pares com dels fills, per a l’autonomia dels nens en relació a la família i per al bo curs de la vida laboral i social dels pares o figures d’afecció.

També parla de la funció dels pares com a incondicionals dels seus fills i fonamentals en el desenvolupament de la seva autoestima. Els pares, segons en Fèlix López, han d’aprendre a mirar i escoltar els seus fills com una forma de percebre e interpretar les seves demandes. Així mateix els pares han de ser accessibles als seus fills i acceptar-los amb realisme, demostrar estima, reconèixer els esforços dels petits etc..

En aquest vídeo podem veure els diferents estils educatius i tipus de pares. Crec que és molt interesant ja que tots ens hem preguntat si som o serem uns bons pares. En quant a la tasca docent  penso que és important també ja que segons el estil educatiu dels pares dels nostres alumnes, veurem uns comportaments o uns altres a l’aula.

Amb la lectura de “Retrato de dos modelos de família” de Giorjo Nardone i Mauro Bolmida que posen sobre paper dos dels models familiars que més es donen en l’actualitat i les seves conseqüències. El model híper-protector és aquell en el que els pares es posen en el lloc dels seus fills, per compensar la seva fragilitat, i en conseqüència amb el temps creen persones que no saben resoldre els problemes autònomament  i que només saben rebre, per una altra banda el democràtic-permisiu, on pares i fills són amics i en conseqüència desapareix l’autoritat i per tant les normes i els límits donant lloc a infants que manen a ca seva. 

En definitiva penso que ser pare avui en dia no és una tasca gens fàcil. Però ser docent tampoc ja que com hem pogut llegir en la lectura anterior moltes vegades els pares culpen de l’educació o fan responsables als mestres d’ella oblidant-se que són els seus fills i que són ells els que els han d’educar, nosaltres com a futures mestres els acompanyarem i compartirem aquesta tasca amb ells.