QUIET

Lectura de “QUIET”

La lectura d’aquest llibre m’ha impactat molt, no només per les barreres que sorgeixen en el dia a dia de les persones amb discapacitat, sino per la perspectiva d’uns pares, de com afronten  la malaltia del seu fill i de com lluiten  per donar-li la major qualitat de vida que han pogut. 

El llibre ens relata la història real d’una família que té dos fills, un d’ells, el més petit, sofreix una discapacitat del 85%. Molts vàrem ser els ingressos a l’hospital del petit fins que li van diagnosticar una greu encefalopatia, que afecta al seu desenvolupament, tant físic com intel·lectual, encara que és capaç de comunicar-se mitjançant llenguatge no verbal, com ara gestos o mirades. 

L’obra està plena de sentiment, ja que és el pare qui la conta en primera persona. En Miquel Serra ens relata les experiències més significatives per ell i la seva família, i com li a costat acceptar la malaltia del seu fill. Com per exemple, quan eren de càmping amb el seu nebot i es va donar compte que el seu fill no podria ballar mai, ni córrer i moltes altres coses. Ell ho sabia, era conscient, però acceptar aquesta realitat no és una tasca fàcil.

Un dels sentiments que m´ha provocat aquest llibre, entre altres, és empatia. M’ha fet posar-me en la seva pell perquè jo tinc 33 anys i algun dia m’agradaria ser mare. Aquest llibre m’ha fet reflexionar com enfrontaria jo aquesta situació, com hem sentiria, com atendria al meu fill, si seria una bona mare etc... i la meva conclusió ha estat que aquesta és una situació que fins que no et succeeix, no saps realment com ho viuries. 

El llibre també m’ha fet pensar en el tipus de societat en el que vivim. Encara trobem grans barreres a les que les persones amb discapacitats es troben en el seu dia a dia, i crec que som una mica egoistes, o al menys jo, que no solia pensar molt en aquestes coses, tal vegada perquè no tinc persones en el meu entorn que pateixen alguna malaltia i com diu el refrany “ojos que no ven, corazón que no siente” però amb aquesta lectura i l’assignatura de Educació Inclusiva veig una mica més la realitat i penso que en aquest aspecte estic madurant com a persona.

Amb la meva sinceritat, el que vull dir, no és que fes una mirada cap a una altre costat, sinó que la meva experiència en la vida a estat molt poca en quant a la inclusió o a tractar amb persones amb barreres en la participació i en l’aprenentatge però estic segura que quan es doni el moment estaré preparada per enfrontar la situació, ja que a pesar de que a tot el grau només tenim una assignatura sobre inclusió, tractaré de formar-me fora de la Universitat. 

Tornant al llibre, m’agradaria mencionar que em pareix genial com la família tracta de donar-li una vida el més normal possible, viatjant com feien abans, fent totes les coses amb ell etc... encara que trobis gent, com en el cas de la mestressa del restaurant, que no accepti la diversitat. 

Finalment dir que l’educació juga un paper fonamental per a superar aquestes barreres. La inclusió no només és bona per als infants amb necessitat educatives especials sino per a tots els infants, ja que si tots creixen junts i veuen les diferències com algo normal, quan siguin adults també ho faran.